Funcions en C

Sintaxi

tipus_de_retorn nom_funcio(paràmetres) {
    // cos de la funció
}

Exemple

void saluda() {
    printf("Hola des de la funció!\n");
}

int main() {
    saluda();

    return 0;
}

Definir una funció no l'executa: el seu cos només corre quan algú la crida, escrivint el seu nom seguit de parèntesis. Aquí saluda() no rep cap paràmetre ni retorna cap valor (per això el tipus és void).

Exemple

void incrementa(int n) {
    n = n + 1;
    printf("Dins de la funció: %d\n", n);
}

int main() {
    int x = 5;

    incrementa(x);
    printf("Fora de la funció: %d\n", x);

    return 0;
}

La sortida és Dins de la funció: 6 i després Fora de la funció: 5. incrementa rep una còpia de x anomenada n; modificar n no toca x per a res. Aquesta és exactament la raó per la qual una funció no pot, només amb paràmetres normals, intercanviar els valors de dues variables del cridant — això necessita apuntadors, que veurem més endavant.

Exemple

int quadrat(int n) {
    return n * n;
}

int main() {
    int resultat;

    resultat = quadrat(6);
    printf("El quadrat de 6 és %d\n", resultat);

    return 0;
}

El tipus abans del nom de la funció (int) ha de coincidir amb el tipus del que retornes. Una funció void pot fer servir return; sense cap valor per sortir-ne abans d'hora, però mai return algun_valor;.

#include <stdio.h>

int suma(int a, int b);   // prototip

int main() {
    int resultat = suma(3, 4);
    printf("%d\n", resultat);

    return 0;
}

int suma(int a, int b) {  // definició completa, aquí sota
    return a + b;
}

Sense el prototip, el compilador es trobaria amb suma(3, 4) sense saber encara que aquesta funció existirà més avall, i donaria error.

int quadrat(int n) {
    return n * n;
}

int cub(int n) {
    return quadrat(n) * n;
}

cub no recalcula n * n: reaprofita quadrat, que ja ho fa. Quan una funció en crida una altra, l'execució "puja" a la nova funció i, quan aquesta acaba, torna exactament al punt on l'havies cridat.

Exemple: simular un dau

#include <stdio.h>
#include <stdlib.h>
#include <time.h>

int main() {
    int dau;

    srand(time(NULL));
    dau = rand() % 6 + 1;
    printf("Has tret un %d\n", dau);

    return 0;
}

srand(time(NULL)) "llavor" el generador amb l'hora actual, perquè cada execució doni una seqüència diferent (sense això, rand() repetiria sempre la mateixa). rand() sol retorna un enter gran; % 6 el redueix a 0-5, i + 1 el desplaça a 1-6.

En general, per obtenir un valor entre a i b (tots dos inclosos): rand() % (b - a + 1) + a.

Compte: rand() no dona els mateixos valors a tot arreu

rand() depèn de la implementació: a Linux (glibc) RAND_MAX val 2147483647, i a MinGW (Windows) només 32767, amb seqüències diferents. Un programa amb aleatorietat és, per definició, imprevisible en el seu resultat exacte — més endavant, als exercicis, només et demanarem comprovar propietats (per exemple, que el valor surti sempre entre 1 i 6), mai un número concret.