Estructures en Python

Exemple

persona = {"nom": "Jordi", "edat": 16}

print(f"{persona['nom']} té {persona['edat']} anys")

On C necessita definir primer una plantilla (struct Persona { ... }) i després crear-ne variables, Python no necessita cap pas previ: el diccionari ja és la dada.

def aniversari(p):
    p["edat"] = p["edat"] + 1
    print(f"Dins: {p['nom']} té {p['edat']} anys")

Aquí sí que el canvi es veurà des de fora un cop torni la funció — just el contrari del que passava amb struct Persona en C. Ho veuràs en detall a l'execució pas a pas.

from collections import namedtuple

Persona = namedtuple("Persona", ["nom", "edat"])
p1 = Persona("Jordi", 16)

print(f"{p1.nom} té {p1.edat} anys")

Com el seu nom indica, és una tupla: immutable, igual que les tuples que ja coneixes. Un cop creada, no se'n pot canviar cap camp.

n = int(input("Quantes persones? "))
agenda = []

for i in range(n):
    agenda.append({"nom": "...", "edat": 0})

Una llista ja creix tant com calgui, sense haver de dir mai amb quants elements comptar per endavant. I quan un objecte ja no es fa servir enlloc, el recol·lector d'escombraries (garbage collector) de Python l'allibera tot sol — mai hi ha cap free() a escriure, ni cap fuita de memòria per culpa d'oblidar-lo.

def per_preu(llibre):
    return llibre["preu"]

llibres = [{"titol": "A", "preu": 12}, {"titol": "B", "preu": 8}]
llibres_ordenats = sorted(llibres, key=per_preu)

sorted(..., key=per_preu) li passa la funció per_preu mateixa (sense parèntesis: no la crides, la passes) perquè sorted() sàpiga com comparar dos llibres — el mateix paper que feia compara amb qsort() a C, sense necessitat de cap concepte d'"apuntador".